Des de la invenció dels rellotges, cap a finals del segle XIII, la possessió d'un d'aquests ginys, durant molts segles, esdevingué un signe de distinció, el que va provocar que sovint l'objecte fós dotat d'elements d'embelliment i clara ostentació de riquesa i poder. Aquests trets foren els que donaren lloc a l'aparició del rellotge-joia, inicialment, als segles XIV i XV per la dificultat, i conseqüent cost que representava la seva fabricació, i posteriorment la utilització de metalls nobles i pedres precioses, a més de fins treballs de cisellat i orfebreria.

L'interès de la reialesa i la noblesa pels rellotges durant aquest període es centrava més en la curiositat de la precissió assolida per la inteligència humana, com a màxim exponent del geni de l'home, que no com a instruments útils; aquestes consideracions varen ser determinants per a l'evolució tècnica dels rellotges.

La reina Isabel I d'Anglaterra tenia un interès especial en els rellotges que li regalaven els seus nombrosos admiradors: el 1580 el comte de Leicester li va oferir un braçalet d'or cuallat de brillants i rubis que tenia al mig un rellotge i un collier d'or i diamants del que sempre penjava el rellotge. El 1571, el capità de la guàrdia reial li va regalar una joia amb un rellotge enfilat. El 1578, el comte de Russel li va regalar un anell-rellotge ornat amb brillants i rubis, que va fer exclamar al jesuïta Jacques Masen: "In parvo magna!".

El 1621, Maria de Mèdicis, esposa del rei francès Enric IV, va rebre a Blois un embaixador venecià, i per fer-li un present extraordinari, li va lliurar dos petits rellotges d'or tot dient-li que li feia obsequi de dos fruits meravellosos que naixien de les mans dels més excel·lents artesans del país.

Paral·lelament a aquestes peces, al segle XVII a Anglaterra, es desenvoluparen els anomenats "rellotges personals", els puritam watches, menys ostentosos, amb caixes d'argent o d'un altre metall, que es caracteritzaven per la manca absoluta de decoració; d'aquí el seu nom, fent referència a la secta religiosa dels puritans.

A França, i a conseqüència de les lleis sumptuàries dictades per Lluís XIV per contenir la despesa de la Cort i per finançar les guerres de Flandes, va aparèixer un tipus especial de rellotge anomenat oignon, ceba, per la seva forma arrodonida i de considerable gruix degut a la introducció de l'espiral en el mecanisme per augmentar-ne la precissió. La caixa generalment de llautó sobredaurat, estava adornada amb motius gravats inspirats en dissenys proposats per artistes com Jean Bérain, Pierre Bourdon, Simon Gribelin, o Jean Bourget, generalment figures al·legòriques o mitològiques, trofeus, garlandes, fulles i fruits, sempre amb una estructura radicalment simètrica.

Amb el segle XVIII, a Anglaterra, va començar a desaparèixer la figura del rellotger-comerciant per deixar pas al rellotger-empresari. Noms com C. Pinchbeck, J. Cox, W. Ilbery, actius prop de Londres, no tan sols produïen pel seu compte, sinó que també compraven a Suïssa rellotges complets o inacabats que posteriorment treballaven als seus tallers.

Mentre, a França, a la mateixa època, obtenia un notable èxit un nou tipus de rellotge anomenat "de carrossa", montre de chevet, derivat dels exemplars Satteluhren fabricats a Alemanya durant el darrer quart del segle XVI. De grans dimensions i aspecte robust, la caixa, d'argent repussat, estava protegida per una segona funda folrrada de pell de tauró. El mecanisme solia tenir despertador, podia repetir les hores i els quarts que tocava estirant un cordó llarg acabat en una esfera de metall. Mitjançant una anella, es penjava a l'interior de les carrosses; d'aquí el seu nom.

Cap a mitjans segle XVIII, a França va aparèixer un altre tipus de rellotge, el de cartel, amb un mecanisme inserit en una caixa, esculpida amb motius vegetals i volutes, damunt la que s'aplicava el famós vernís vermell inventat cap a 1730 pels germans Martin, conegut com vernis martin, el que els donava un aspecte de bronze.

En aquesta mateixa època es torna amb força a la decoració amb esmalts, especialment en els anomenats rellotges personals. El motiu més habitual era un medalló central d'esmalt pintat, emmarcat amb motius gravats o repussats amb garlandes, cintes i elements vegetals, amb temes d'artistes famosos, com Watteau o Fragonard, Boucher o Greuze.

Cap a 1760, el suís F. Guerint va inventar el treball anomenat guilloché, que consistía en la repetició, mitjançant un torn, de línies corbes concèntriques i lligades que presenten un disseny regular. El fons de la caixa, treballat amb aquesta tècnica, es recobria amb esmalt translúcid de diferents colors. Una segona innovació que va progressar ràpidament va ser la utilització de l'esmalt de Ginebra, que consistía en aplicar al fons de la caixa una capa d'esmalt absolutament incolor, per després abrillantar-lo a màquina, per protegir l'escena prèviament pintada; amb aquest procediment va ser possible eliminar la segona caixa de protecció.

A finals del segle XVIII predominava l'elegància sòbria de les línies clàssiques, que els descobriments, aleshores recents de Pompeia i Herculà (1748 i 1738 respectivament) havien divulgat notòriament. El simbolisme d'elements clàssics, evocacions d'Eros, dones ballant amb vestits clàssics, eren els més habituals. Aquestes decoracions es pintaven al fons enter de la caixa treballada a guilloché i recobert amb esmalts translúcids, o bé es limitaven a un medalló central amb marges que representaven un elegant i elaborat marc.

A partir de 1760, a França, apareixen noves solucions per a la decoració de les caixes: la utilització d'or de diversos colors. Aquesta tècnica va ser proposasa per orfebres suïssos. A finals de segle foren molt populars els rellotges amb l'esfera esmaltada, una moda que es va mantenir fins cap a 1835, i que tenia el seu orígen en la masoneria. Les decoracions més antigues representaven el recinte sagrat del temple, amb pilans blancs i negres, o amb les columnes del Nord i del Migdia. Més tard s'hi varen representar escenes tretes de la quotidianeïtat, com símbols revolucionaris del barret frigi, o les balances.

Tornar