3. El caravaggisme, la pintura tenebrista

El caravaggisme és un corrent pictòric dins del barroc, amb el que s'anomena l'estil dels artistes que s'inspiraren en l'obra de Caravaggio. Aquests pintors també són coneguts com tenebristes, per l'ús que feien de la tècnica del clarobscur. També es fa referència al seu naturalisme o realisme. Els pintors caravaggistes reproduixen la figura amb gran realisme, representant-la generalment contra un fons monocrom, i il·luminant-la amb una llum violenta.

Es va originar a Roma a principis del segle XVII, i es va desenvolupar aproximadament, entre 1590 i 1650. Alguns principals pintors caravaggistes són Bartolomeo Manfredi, Orazio i Artemisia Gentileschi, Gerrit van Honthorst, Hendrick ter Brugghen, Giovanni Serodine, Battistello Caracciolo i José de Ribera.

El caravaggisme apareix com una reacció al manierisme, l'estil que es considerava artificial, excessivament exquisit i intel·lectual. Caravaggio proposa prendre com a model la realitat, les persones que trobava al carrer.

La instal·lació de les pintures de Caravaggio sobre sant Mateu a la Capella Contarelli va tenir un impacte immediat entre els joves artistes que, provinents d'altres llocs d'Itàlia, treballaven a Roma, i el caravaggisme esdevingué immediatament la tendència a seguir per tots els pintors joves.

Els primers caravaggistes foren Giovanni Baglione (malgrat que la seva fase caravaggista va durar poc) i el toscà Orazio Gentileschi. A la següent generació seguiren la tendència el venecià Carlo Saraceni, el mantuà Bartolomeo Manfredi i el romà Orazio Borgianni. Gentileschi, malgrat ser considerablement més vell, va ser l'únic d'aquests artistes que va viure més enllà del 1620, i va acabar com pintor cortesà del rei Carles I a Anglaterra. La seva filla, Artemisia Gentileschi es trobava també molt propera a Caravaggio, i va ser la més dotada d'entre els pintors que s'afegiren a aquest moviment, del que va conrear en la seva vessant més violenta.

En aquella època, no obstant, tant a Roma com a Itàlia en general, no va ser Caravaggio, sinó Annibale Carracci i la seva mescla d'elements de l'Alt Renaixement i el realisme llombard, qui al final va acabar triomfant en el ple barroc.

El venecià Domenico Fetti s'emmarca en aquest corrent, si bé el seu realisme és més pintoresc i sensual, amb colors lluminosos.

També els artistes estrangers que visqueren i treballaren a Roma durant aquells anys conrearen l'estil. Directament relacionat amb aquest moviment naturaliste s'ha d'esmentar el destacat pintor alemany Adam Elsheimer, si bé a diferència dels altres caravaggistes, Elsheimer es va dedicar al paisatge i als efectes atmosfèrics. A Roma també es formaren els francesos Valentín de Boulogne i el Simon Vouet de la primera època. Finalment, els holandesos Gerard van Honthorst i Hendrick ter Brugghen.

La breu estada de Caravaggio a Nàpols va produir una notable escola de caravaggistes napolitans, inclosos Battistello Caracciolo i Carlo Sellitto. Nàpols en aquella època rivalitzava amb Roma en allò que es refereix a focus d'atracció d'artistes, prop de la cort dels virreis espanyols. Allà va passar l'etapa final de la seva vida Artemisia Gentileschi.

Altres caravaggistes napolitans foren Andrea Vaccaro, Bernardo Cavallino i Massimo Stanzione. Es considera que el moviment caravaggista va acabar allà amb la terrible plaga de l'any 1656. No obstant, la tendència es va mantenir en pintors posteriors como Mattia Preti, Salvator Rosa o Luca Giordano. A la forma particular en que es va escampar el caravaggisme a Nàpols se l'anomena tenebrisme, i va influir particularment a Espanya.

Tornar