SUMARI
Novetats
Noticies
Exposicions
Pròximes Fires
Monografies
Flash
Col·laboracions
Monografies
12. La pintura gòtica (3ª part).
Difusió per Europa.
El nou estil italià influí en la pintura dels diversos països, i es pot esmentar Jean Pucelle a Francia i el mestre Bertram a Alemanya. En allò que es refereix a Espanya, aviat es varen rebre directament obres realitzades a Itàlia, com el retaule de Dom Joan de Manuel (catedral de Múrcia), obre de Barnaba da Modena. Pintors italians, com Gerardo Starnina, varen treballar a la Península Ibèrica. A Catalunya va iniciar l'estil Ferrer Bassa, que degué passar un temps a Itàlia. No obstant, l'autor més destacat de l'escola catalana és Ramon Destorrents. Es poden esmentar també els germans Jaume i Pere Serra.
Estil internacional.
L'estil internacional fusiona, a finals del segle XIV, característiques del gòtic lineal propi del Nord d'Europa i la pintura trecentista italiana. Els artistas destacats viatjaven d'Itàlia a França i a l'inversa, així com per tot Europa, de forma que les idees es divulguen i combinen. Els pintors segueixen una tècnica minuciosa, representant amb gran detall les anècdotes, cercant reflexar la realitat amb gran naturalisme, però sense oblidar el sentit simbòlic del que es representa. Les figures s'estilitzen, i abunden els plegats a les vestimentes. Ara, els temes, malgrat que religiosos, s'interpreten com profans, els sants es transformen en atractius cavallers i distingides dames, que es desenvolupen amb gestos exageradament afectats en ambients palatins. Obres d'aquest estil s'en varen veure no només en aquest dos països esmentats, sinó també a Anglaterra, Alemanya, Àustria o Bohèmia.
França és el centre difusor d'aquestes tendències, començant per la influència dels ducs Joan de Berry i Felip de Borgonya. Encara prevalia allà la il·luminació de manuscrits com la forma de pintura predominant. Va arribar a nous cims amb l'obra dels Germans Limbourg, qui, malgrat viure als Països Baixos, treballaven per a la noblesa francesa. La seva obra mestra conjunta són les Molt Riques Hores, encàrrec del duc de Berry. Pertany al gènere dels llibres d'hores, un llibre d'oracions il·lustrat que contenía les oracions per cadascuna de les set hores canòniques del dia. També incloïa un calendari i un de cada dos mesos està il·lustrat amb temes profans referents a cada estació. L'obra encara no estava completa quan els artistes varen morir, possiblement degut a la Pesta Negra.
Algunes obres d'art gòtic mostren l'impacte de la Pesta Negra. Aquesta epidèmia, que avui se sap que era de pesta bubònica, va desvastar Europa entre 1347 i 1351. En aquella època molts consideraren que es tractava d'un càstig de Déu. Artistes com el Mestre de les Hores de Rohan reflectien en les seves obres un interès per la mort i el judici diví. En aquella mateixa època, no obstant, hi havia autors que no semblaven afectats per la pesta, como el sienès Sassetta. Aquest pintor va viure una època de pau a Siena, sota un govern republicà durant el qual la ciutat va poder rivalitzar artísticament amb Florència.
Un altre miniaturiste de renom va ser Jacquemart de Hesdin. Artista destacat del gòtic internacional va ser Melchior Broederlam, un flamenc que va treballar per a la cort del duc de Borgonya, a Dijon. Les seves taules presenten les característiques del gòtic internacional: una qualitat pictòrica suau i un detallat realisme. Altres pintors de taules de Borgonya foren Jean de Beaumetz, Jean Malouel i Henri Bellechose.
Va ser un estil veritablement internacional, conreat a països como Alemanya per Conrad Soest, el mestre Francke o Stefan Lochner. Hi va haver una escola de Praga a la que pertenyeren el Mestre del Jardí del Paradís i el de Trebon. Un exemple clàssic de l'estil veritablement internacional és el Díptic Wilton, actualment a la National Gallery de Londres. Es va pintar en algun moment del regnat de Ricard II d'Anglaterra. I el seu autor podia haver estat de qualsevol nacionalitat, no hi ha un consens sobre la mateixa, el que revela el caràcter d'aquesta etapa del gòtic.
A Espanya, per la seva part, es va desenvolupar especialment a la Corona d'Aragó. A València hi treballaren Llorenç Zaragoza, Pere Nicolau i Marçal de Sax. A Catalunya hi treballà primer LLuís de Borrassá i, després, més proper a l'estil flamenc, Bernat Martorell (retaule de Sant Jordi). Altres autors foren els aragonesos Pedro Zuera, el mestre d'Arguís i Juan Leví, i el mallorquí Francesc Comes. A la Corona de Castella hi treballaren Nicolás Francés, Nicolás Delli, Dello Delli, el mestre de Sigüenza i Juan Hispalense.
Estil flamenc
Sorgeix a Flandes durant el primer terç del segle XV, al mateix temps en que a Itàlia es troben ja en el Renaixement. Aquest estil es difon per la resta d'Europa, excepte Itàlia, durant la resta del segle. Actualment, també es pot trobar que a aquesta etapa de la pintura se l'anomeni Prerenaixement o també Renaixement nòrdic, incloent-hi l'obra dels flamencs germans Van Eyck, Roger van der Weyden, Hugo van der Goes i Memling o els alemanys Multscher i Witz.
La seva principal innovació és la tècnica de pintura a l'oli, el que permet un gran colorit, subtilesa i detallisme. Hi ha una minuciositat absoluta en la representació dels detalls, de les textures de les teles, de la forma dels objectes i, sobretot, la fidelitat dels rostres. Ara bé, és una pintura plena de simbolisme, ja que amb freqüència, darrere dels objectes més trivials hi ha missatges ocults, el que converteix els quadres en autèntiques al·legories.
A aquesta darrera fase del gòtic a vegades se la coneix també com Prerenaixement o renaixement nòrdic, ja que el seu ric colorit, la seva concepció de la perspectiva i el seu avançat tractament de la llum permeten considerar un primer renaixement. Es mantenen, però, certs convencionalismes heretats de la tradició anterior que resta veracitat a l'escena: composició confusa, plecs angulosos, gestos forçats, solemnitat excessiva (un cert hieratisme, de vegades).
La major part de les obres són encàrrecs privats per l'aristocràcia o la burgesia, per la qual cosa tenen un fort contingut civil i profà. Predominen els quadres religiosos encara que, sovint, s'interpreten com successos quotidians, de fet, és comú que qui encarrega l'obra, és a dir, el "donant", aparegui en l'escena com un personatge més, a partir de la presència del donant es desenvolupa un nou gènere: el retrat.
Primer terç del segle
Dins dels primitius flamencs, es considera que els pioners van ser els germans Hubert i Jan Van Eyck (1380-1441), a més del pintor la identitat del qual no ha estat plenament establerta i que es coneix com a Mestre de Flémalle.
A Jan van Eyck se li atribueix la invenció de la pintura a l'oli. Jan treballava de pintor oficial del Duc de Borgonya, el que el va permetre de moure's en un ambient aristocràtic i refinat i esdevingué un pintor elitista. Per això els seus quadres són autèntiques joies, amb personatges molt solemnes, freds i impassibles. Les seves preocupacions més grans foren el realisme, el tractament de la llum i la perspectiva. Amb el seu germà, va realitzar una obra mestra de l'art flamenc: el Políptico del Corder Místic de la catedral de Sant Bavó a Gant (1432), basat en un passatge de l'Apocalipsis. Altres obres famoses de Van Eyck són quadres de devoció, especialment la Verge del Canceller Rolin i la del canonge Van der Paele, ambdues molt semblants i amb excel·lents retrats dels donants; i retrats admirables, como el del Matrimoni Arnolfini, una al·legoria amb un avençat tractament de la perspectiva i de la llum.
Comparteix mèrit como iniciador d'aquest estil el Mestre de Flémalle, amb gran riquesa de color i sentit escultòric de les formes, a més d'un indubtable simbolisme. S'ha identificat amb Robert Campin, malgrat que també he ha qui ha sostingut que és Roger van der Weyden en la seva fase juvenil. Destaca el Tríptic de Werle, taules en les que es representa Santa Bàrbara, el donant Enric Werle amb Sant Joan Baptista i els desposoris de la Verge, al Museu del Prado.
Segon terç del segle
En el segon terç del segle XV treballen una sèrie de pintors que afirmen i assenten l'estil flamenc. El més destacat és Roger van der Weyden, considerat l'antítesi de Van Eyck per l'expressivitat i agitació dels seus quadres. No es va preocupar tant per la perspectiva o la minuciositat, sinó pel dinamisme i el dramatisme. La seva obra mestra
és El Devallament, en la qual crida l'atenció la seva aparença escultòrica, la seva emotivitat, la seva acurada composició a base de poderoses diagonals i l'associació rítmica de les figures en grups de tres, d'enormes dimensions i empresonades en un nínxol fingit. Aquí no hi ha fredor, sinó calor, reflectint un gust popular propi d'una burgesia benestant, no tan culta com la que va freqüentar Van Eyck. Va exercir una enorme influència sobre els pintors posteriors.
En aquesta mateixa època van treballar dos pintors que van donar gran importància a la llum: Dierick Bouts, les figures allargades del qual estan dotades d'un fort caràcter escultòric i Petrus Christus, amb certa tendència a l'abstracció.
Darrer terç de segle
En l'últim terç del segle XV i principis del XVI van treballar una sèrie de pintors que van aprofundir en les característiques del nou estil. Alguns d'ells van ser merament conservadors de les tècniques anteriors a ells, com Hans Memling i Gerard David. Gerard David va ser el successor de Memling a Bruges i va ser un artista d'èxit. La seva obra representa l'auge de l'estil característic dels Països Baixos.
Però hi va haver altres de gran originalitat, que pretenien superar els límits de l'estil flamenc, entre ells, Hugo van der Goes, Geertgen tot Sint Jans i, el més notable d'ells, Hieronymus van Aeken, anomenat el Bosco. Encara que va tenir una vida acomodada, li obsessionaven la religió i el pecat. Per això, les seves taules s'omplen de figures fantàstiques i visions diabòliques, l'objectiu sembla ser moralitzar a base de àcides crítiques, però recorrent a nombrosos recursos pictòrics (el clarobscur, la perspectiva, els paisatges), que suavitzen el seu missatge fent-lo més poètic. És cèlebre per les seves obres fantàstiques i misterioses, de manera que cal considerar a part dels seus contemporanis. Té un estil inigualable i el seu simbolisme roman viu fins i tot en l'actualitat. El Bosco expressa les ansietats d'una època de convulsió social i política. De la seva abundant obra destaquen El Jardí de Les Delícies, gran tríptic que resumeix la història moral d'ésser humà de la creació a la condemnació, i El Carro de Fenc, un altre tríptic que critica l'egoisme i la falta de temprança davant dels plaers prohibits. Aquestes dues obres es troben al Museu del Prado, gràcies a que el rei Felip II era gran admirador de la seva obra i va formar una important col lecció de pintures de l'artista.
Difusió de l'estil flamenc per Europa
A la segona meitat del segle XV, la influència flamenca es va estendre per Europa. A França destaca el pintor de la cort, Jean Fouquet. Al voltant d'Avinyó varen treballar Enguerrand Charonton, Nicolau Froment, i el Mestre de Moulins. A Alemanya destaquen els noms de Konrad Witz, Martin Schongauer, Hans Holbein el Vell i Michael Wolgemut, mestre de Dürer. El principal autor d'estil lusità-flamenc va ser Nuno Gonçalves.
La pintura hispano-flamenca va tenir un enorme desenvolupament. A la Corona d'Aragó cal citar el valencià Lluís Dalmau (Verge dels consellers), encara que el més representatiu de l'escola catalana és Jaume Huguet. De l'escola valenciana poden esmentar-se a Jacomart i el seu deixeble Joan Rexach. A Balears va treballar Pere Nisart, de probable origen francès. Finalment, el més destacat representant de l'escola aragonesa és el cordovès Bartolomé Bermejo, amb el seu excepcional Santo Domingo de Silos.
A la Corona de Castella l'arribada de l'estil flamenc és posterior, considerant introductor del mateix a Jorge Inglés. El pintor de més renom potser és Fernando Gallego, i també es poden citar altres com Juan de Segòvia i Sancho de Zamora (autors del retaule de la capella de Don Álvaro de Luna a la catedral de Toledo), l'anomenat Mestre dels Reis Catòlics i Juan Sánchez de Castro.
Tornar
El nou estil italià influí en la pintura dels diversos països, i es pot esmentar Jean Pucelle a Francia i el mestre Bertram a Alemanya. En allò que es refereix a Espanya, aviat es varen rebre directament obres realitzades a Itàlia, com el retaule de Dom Joan de Manuel (catedral de Múrcia), obre de Barnaba da Modena. Pintors italians, com Gerardo Starnina, varen treballar a la Península Ibèrica. A Catalunya va iniciar l'estil Ferrer Bassa, que degué passar un temps a Itàlia. No obstant, l'autor més destacat de l'escola catalana és Ramon Destorrents. Es poden esmentar també els germans Jaume i Pere Serra.
Estil internacional.
L'estil internacional fusiona, a finals del segle XIV, característiques del gòtic lineal propi del Nord d'Europa i la pintura trecentista italiana. Els artistas destacats viatjaven d'Itàlia a França i a l'inversa, així com per tot Europa, de forma que les idees es divulguen i combinen. Els pintors segueixen una tècnica minuciosa, representant amb gran detall les anècdotes, cercant reflexar la realitat amb gran naturalisme, però sense oblidar el sentit simbòlic del que es representa. Les figures s'estilitzen, i abunden els plegats a les vestimentes. Ara, els temes, malgrat que religiosos, s'interpreten com profans, els sants es transformen en atractius cavallers i distingides dames, que es desenvolupen amb gestos exageradament afectats en ambients palatins. Obres d'aquest estil s'en varen veure no només en aquest dos països esmentats, sinó també a Anglaterra, Alemanya, Àustria o Bohèmia.
França és el centre difusor d'aquestes tendències, començant per la influència dels ducs Joan de Berry i Felip de Borgonya. Encara prevalia allà la il·luminació de manuscrits com la forma de pintura predominant. Va arribar a nous cims amb l'obra dels Germans Limbourg, qui, malgrat viure als Països Baixos, treballaven per a la noblesa francesa. La seva obra mestra conjunta són les Molt Riques Hores, encàrrec del duc de Berry. Pertany al gènere dels llibres d'hores, un llibre d'oracions il·lustrat que contenía les oracions per cadascuna de les set hores canòniques del dia. També incloïa un calendari i un de cada dos mesos està il·lustrat amb temes profans referents a cada estació. L'obra encara no estava completa quan els artistes varen morir, possiblement degut a la Pesta Negra.
Algunes obres d'art gòtic mostren l'impacte de la Pesta Negra. Aquesta epidèmia, que avui se sap que era de pesta bubònica, va desvastar Europa entre 1347 i 1351. En aquella època molts consideraren que es tractava d'un càstig de Déu. Artistes com el Mestre de les Hores de Rohan reflectien en les seves obres un interès per la mort i el judici diví. En aquella mateixa època, no obstant, hi havia autors que no semblaven afectats per la pesta, como el sienès Sassetta. Aquest pintor va viure una època de pau a Siena, sota un govern republicà durant el qual la ciutat va poder rivalitzar artísticament amb Florència.
Un altre miniaturiste de renom va ser Jacquemart de Hesdin. Artista destacat del gòtic internacional va ser Melchior Broederlam, un flamenc que va treballar per a la cort del duc de Borgonya, a Dijon. Les seves taules presenten les característiques del gòtic internacional: una qualitat pictòrica suau i un detallat realisme. Altres pintors de taules de Borgonya foren Jean de Beaumetz, Jean Malouel i Henri Bellechose.
Va ser un estil veritablement internacional, conreat a països como Alemanya per Conrad Soest, el mestre Francke o Stefan Lochner. Hi va haver una escola de Praga a la que pertenyeren el Mestre del Jardí del Paradís i el de Trebon. Un exemple clàssic de l'estil veritablement internacional és el Díptic Wilton, actualment a la National Gallery de Londres. Es va pintar en algun moment del regnat de Ricard II d'Anglaterra. I el seu autor podia haver estat de qualsevol nacionalitat, no hi ha un consens sobre la mateixa, el que revela el caràcter d'aquesta etapa del gòtic.
A Espanya, per la seva part, es va desenvolupar especialment a la Corona d'Aragó. A València hi treballaren Llorenç Zaragoza, Pere Nicolau i Marçal de Sax. A Catalunya hi treballà primer LLuís de Borrassá i, després, més proper a l'estil flamenc, Bernat Martorell (retaule de Sant Jordi). Altres autors foren els aragonesos Pedro Zuera, el mestre d'Arguís i Juan Leví, i el mallorquí Francesc Comes. A la Corona de Castella hi treballaren Nicolás Francés, Nicolás Delli, Dello Delli, el mestre de Sigüenza i Juan Hispalense.
Estil flamenc
Sorgeix a Flandes durant el primer terç del segle XV, al mateix temps en que a Itàlia es troben ja en el Renaixement. Aquest estil es difon per la resta d'Europa, excepte Itàlia, durant la resta del segle. Actualment, també es pot trobar que a aquesta etapa de la pintura se l'anomeni Prerenaixement o també Renaixement nòrdic, incloent-hi l'obra dels flamencs germans Van Eyck, Roger van der Weyden, Hugo van der Goes i Memling o els alemanys Multscher i Witz.
La seva principal innovació és la tècnica de pintura a l'oli, el que permet un gran colorit, subtilesa i detallisme. Hi ha una minuciositat absoluta en la representació dels detalls, de les textures de les teles, de la forma dels objectes i, sobretot, la fidelitat dels rostres. Ara bé, és una pintura plena de simbolisme, ja que amb freqüència, darrere dels objectes més trivials hi ha missatges ocults, el que converteix els quadres en autèntiques al·legories.
A aquesta darrera fase del gòtic a vegades se la coneix també com Prerenaixement o renaixement nòrdic, ja que el seu ric colorit, la seva concepció de la perspectiva i el seu avançat tractament de la llum permeten considerar un primer renaixement. Es mantenen, però, certs convencionalismes heretats de la tradició anterior que resta veracitat a l'escena: composició confusa, plecs angulosos, gestos forçats, solemnitat excessiva (un cert hieratisme, de vegades).
La major part de les obres són encàrrecs privats per l'aristocràcia o la burgesia, per la qual cosa tenen un fort contingut civil i profà. Predominen els quadres religiosos encara que, sovint, s'interpreten com successos quotidians, de fet, és comú que qui encarrega l'obra, és a dir, el "donant", aparegui en l'escena com un personatge més, a partir de la presència del donant es desenvolupa un nou gènere: el retrat.
Primer terç del segle
Dins dels primitius flamencs, es considera que els pioners van ser els germans Hubert i Jan Van Eyck (1380-1441), a més del pintor la identitat del qual no ha estat plenament establerta i que es coneix com a Mestre de Flémalle.
A Jan van Eyck se li atribueix la invenció de la pintura a l'oli. Jan treballava de pintor oficial del Duc de Borgonya, el que el va permetre de moure's en un ambient aristocràtic i refinat i esdevingué un pintor elitista. Per això els seus quadres són autèntiques joies, amb personatges molt solemnes, freds i impassibles. Les seves preocupacions més grans foren el realisme, el tractament de la llum i la perspectiva. Amb el seu germà, va realitzar una obra mestra de l'art flamenc: el Políptico del Corder Místic de la catedral de Sant Bavó a Gant (1432), basat en un passatge de l'Apocalipsis. Altres obres famoses de Van Eyck són quadres de devoció, especialment la Verge del Canceller Rolin i la del canonge Van der Paele, ambdues molt semblants i amb excel·lents retrats dels donants; i retrats admirables, como el del Matrimoni Arnolfini, una al·legoria amb un avençat tractament de la perspectiva i de la llum.
Comparteix mèrit como iniciador d'aquest estil el Mestre de Flémalle, amb gran riquesa de color i sentit escultòric de les formes, a més d'un indubtable simbolisme. S'ha identificat amb Robert Campin, malgrat que també he ha qui ha sostingut que és Roger van der Weyden en la seva fase juvenil. Destaca el Tríptic de Werle, taules en les que es representa Santa Bàrbara, el donant Enric Werle amb Sant Joan Baptista i els desposoris de la Verge, al Museu del Prado.
Segon terç del segle
En el segon terç del segle XV treballen una sèrie de pintors que afirmen i assenten l'estil flamenc. El més destacat és Roger van der Weyden, considerat l'antítesi de Van Eyck per l'expressivitat i agitació dels seus quadres. No es va preocupar tant per la perspectiva o la minuciositat, sinó pel dinamisme i el dramatisme. La seva obra mestra
és El Devallament, en la qual crida l'atenció la seva aparença escultòrica, la seva emotivitat, la seva acurada composició a base de poderoses diagonals i l'associació rítmica de les figures en grups de tres, d'enormes dimensions i empresonades en un nínxol fingit. Aquí no hi ha fredor, sinó calor, reflectint un gust popular propi d'una burgesia benestant, no tan culta com la que va freqüentar Van Eyck. Va exercir una enorme influència sobre els pintors posteriors.
En aquesta mateixa època van treballar dos pintors que van donar gran importància a la llum: Dierick Bouts, les figures allargades del qual estan dotades d'un fort caràcter escultòric i Petrus Christus, amb certa tendència a l'abstracció.
Darrer terç de segle
En l'últim terç del segle XV i principis del XVI van treballar una sèrie de pintors que van aprofundir en les característiques del nou estil. Alguns d'ells van ser merament conservadors de les tècniques anteriors a ells, com Hans Memling i Gerard David. Gerard David va ser el successor de Memling a Bruges i va ser un artista d'èxit. La seva obra representa l'auge de l'estil característic dels Països Baixos.
Però hi va haver altres de gran originalitat, que pretenien superar els límits de l'estil flamenc, entre ells, Hugo van der Goes, Geertgen tot Sint Jans i, el més notable d'ells, Hieronymus van Aeken, anomenat el Bosco. Encara que va tenir una vida acomodada, li obsessionaven la religió i el pecat. Per això, les seves taules s'omplen de figures fantàstiques i visions diabòliques, l'objectiu sembla ser moralitzar a base de àcides crítiques, però recorrent a nombrosos recursos pictòrics (el clarobscur, la perspectiva, els paisatges), que suavitzen el seu missatge fent-lo més poètic. És cèlebre per les seves obres fantàstiques i misterioses, de manera que cal considerar a part dels seus contemporanis. Té un estil inigualable i el seu simbolisme roman viu fins i tot en l'actualitat. El Bosco expressa les ansietats d'una època de convulsió social i política. De la seva abundant obra destaquen El Jardí de Les Delícies, gran tríptic que resumeix la història moral d'ésser humà de la creació a la condemnació, i El Carro de Fenc, un altre tríptic que critica l'egoisme i la falta de temprança davant dels plaers prohibits. Aquestes dues obres es troben al Museu del Prado, gràcies a que el rei Felip II era gran admirador de la seva obra i va formar una important col lecció de pintures de l'artista.
Difusió de l'estil flamenc per Europa
A la segona meitat del segle XV, la influència flamenca es va estendre per Europa. A França destaca el pintor de la cort, Jean Fouquet. Al voltant d'Avinyó varen treballar Enguerrand Charonton, Nicolau Froment, i el Mestre de Moulins. A Alemanya destaquen els noms de Konrad Witz, Martin Schongauer, Hans Holbein el Vell i Michael Wolgemut, mestre de Dürer. El principal autor d'estil lusità-flamenc va ser Nuno Gonçalves.
La pintura hispano-flamenca va tenir un enorme desenvolupament. A la Corona d'Aragó cal citar el valencià Lluís Dalmau (Verge dels consellers), encara que el més representatiu de l'escola catalana és Jaume Huguet. De l'escola valenciana poden esmentar-se a Jacomart i el seu deixeble Joan Rexach. A Balears va treballar Pere Nisart, de probable origen francès. Finalment, el més destacat representant de l'escola aragonesa és el cordovès Bartolomé Bermejo, amb el seu excepcional Santo Domingo de Silos.
A la Corona de Castella l'arribada de l'estil flamenc és posterior, considerant introductor del mateix a Jorge Inglés. El pintor de més renom potser és Fernando Gallego, i també es poden citar altres com Juan de Segòvia i Sancho de Zamora (autors del retaule de la capella de Don Álvaro de Luna a la catedral de Toledo), l'anomenat Mestre dels Reis Catòlics i Juan Sánchez de Castro.
Tornar
França és el centre difusor d'aquestes tendències, començant per la influència dels ducs Joan de Berry i Felip de Borgonya. Encara prevalia allà la il·luminació de manuscrits com la forma de pintura predominant. Va arribar a nous cims amb l'obra dels Germans Limbourg, qui, malgrat viure als Països Baixos, treballaven per a la noblesa francesa. La seva obra mestra conjunta són les Molt Riques Hores, encàrrec del duc de Berry. Pertany al gènere dels llibres d'hores, un llibre d'oracions il·lustrat que contenía les oracions per cadascuna de les set hores canòniques del dia. També incloïa un calendari i un de cada dos mesos està il·lustrat amb temes profans referents a cada estació. L'obra encara no estava completa quan els artistes varen morir, possiblement degut a la Pesta Negra.
Algunes obres d'art gòtic mostren l'impacte de la Pesta Negra. Aquesta epidèmia, que avui se sap que era de pesta bubònica, va desvastar Europa entre 1347 i 1351. En aquella època molts consideraren que es tractava d'un càstig de Déu. Artistes com el Mestre de les Hores de Rohan reflectien en les seves obres un interès per la mort i el judici diví. En aquella mateixa època, no obstant, hi havia autors que no semblaven afectats per la pesta, como el sienès Sassetta. Aquest pintor va viure una època de pau a Siena, sota un govern republicà durant el qual la ciutat va poder rivalitzar artísticament amb Florència.
Un altre miniaturiste de renom va ser Jacquemart de Hesdin. Artista destacat del gòtic internacional va ser Melchior Broederlam, un flamenc que va treballar per a la cort del duc de Borgonya, a Dijon. Les seves taules presenten les característiques del gòtic internacional: una qualitat pictòrica suau i un detallat realisme. Altres pintors de taules de Borgonya foren Jean de Beaumetz, Jean Malouel i Henri Bellechose.
Va ser un estil veritablement internacional, conreat a països como Alemanya per Conrad Soest, el mestre Francke o Stefan Lochner. Hi va haver una escola de Praga a la que pertenyeren el Mestre del Jardí del Paradís i el de Trebon. Un exemple clàssic de l'estil veritablement internacional és el Díptic Wilton, actualment a la National Gallery de Londres. Es va pintar en algun moment del regnat de Ricard II d'Anglaterra. I el seu autor podia haver estat de qualsevol nacionalitat, no hi ha un consens sobre la mateixa, el que revela el caràcter d'aquesta etapa del gòtic.
A Espanya, per la seva part, es va desenvolupar especialment a la Corona d'Aragó. A València hi treballaren Llorenç Zaragoza, Pere Nicolau i Marçal de Sax. A Catalunya hi treballà primer LLuís de Borrassá i, després, més proper a l'estil flamenc, Bernat Martorell (retaule de Sant Jordi). Altres autors foren els aragonesos Pedro Zuera, el mestre d'Arguís i Juan Leví, i el mallorquí Francesc Comes. A la Corona de Castella hi treballaren Nicolás Francés, Nicolás Delli, Dello Delli, el mestre de Sigüenza i Juan Hispalense.
Sorgeix a Flandes durant el primer terç del segle XV, al mateix temps en que a Itàlia es troben ja en el Renaixement. Aquest estil es difon per la resta d'Europa, excepte Itàlia, durant la resta del segle. Actualment, també es pot trobar que a aquesta etapa de la pintura se l'anomeni Prerenaixement o també Renaixement nòrdic, incloent-hi l'obra dels flamencs germans Van Eyck, Roger van der Weyden, Hugo van der Goes i Memling o els alemanys Multscher i Witz.
La seva principal innovació és la tècnica de pintura a l'oli, el que permet un gran colorit, subtilesa i detallisme. Hi ha una minuciositat absoluta en la representació dels detalls, de les textures de les teles, de la forma dels objectes i, sobretot, la fidelitat dels rostres. Ara bé, és una pintura plena de simbolisme, ja que amb freqüència, darrere dels objectes més trivials hi ha missatges ocults, el que converteix els quadres en autèntiques al·legories.
A aquesta darrera fase del gòtic a vegades se la coneix també com Prerenaixement o renaixement nòrdic, ja que el seu ric colorit, la seva concepció de la perspectiva i el seu avançat tractament de la llum permeten considerar un primer renaixement. Es mantenen, però, certs convencionalismes heretats de la tradició anterior que resta veracitat a l'escena: composició confusa, plecs angulosos, gestos forçats, solemnitat excessiva (un cert hieratisme, de vegades).
La major part de les obres són encàrrecs privats per l'aristocràcia o la burgesia, per la qual cosa tenen un fort contingut civil i profà. Predominen els quadres religiosos encara que, sovint, s'interpreten com successos quotidians, de fet, és comú que qui encarrega l'obra, és a dir, el "donant", aparegui en l'escena com un personatge més, a partir de la presència del donant es desenvolupa un nou gènere: el retrat.
Primer terç del segle
Dins dels primitius flamencs, es considera que els pioners van ser els germans Hubert i Jan Van Eyck (1380-1441), a més del pintor la identitat del qual no ha estat plenament establerta i que es coneix com a Mestre de Flémalle.
A Jan van Eyck se li atribueix la invenció de la pintura a l'oli. Jan treballava de pintor oficial del Duc de Borgonya, el que el va permetre de moure's en un ambient aristocràtic i refinat i esdevingué un pintor elitista. Per això els seus quadres són autèntiques joies, amb personatges molt solemnes, freds i impassibles. Les seves preocupacions més grans foren el realisme, el tractament de la llum i la perspectiva. Amb el seu germà, va realitzar una obra mestra de l'art flamenc: el Políptico del Corder Místic de la catedral de Sant Bavó a Gant (1432), basat en un passatge de l'Apocalipsis. Altres obres famoses de Van Eyck són quadres de devoció, especialment la Verge del Canceller Rolin i la del canonge Van der Paele, ambdues molt semblants i amb excel·lents retrats dels donants; i retrats admirables, como el del Matrimoni Arnolfini, una al·legoria amb un avençat tractament de la perspectiva i de la llum.
Comparteix mèrit como iniciador d'aquest estil el Mestre de Flémalle, amb gran riquesa de color i sentit escultòric de les formes, a més d'un indubtable simbolisme. S'ha identificat amb Robert Campin, malgrat que també he ha qui ha sostingut que és Roger van der Weyden en la seva fase juvenil. Destaca el Tríptic de Werle, taules en les que es representa Santa Bàrbara, el donant Enric Werle amb Sant Joan Baptista i els desposoris de la Verge, al Museu del Prado.
Segon terç del segle
En el segon terç del segle XV treballen una sèrie de pintors que afirmen i assenten l'estil flamenc. El més destacat és Roger van der Weyden, considerat l'antítesi de Van Eyck per l'expressivitat i agitació dels seus quadres. No es va preocupar tant per la perspectiva o la minuciositat, sinó pel dinamisme i el dramatisme. La seva obra mestra
és El Devallament, en la qual crida l'atenció la seva aparença escultòrica, la seva emotivitat, la seva acurada composició a base de poderoses diagonals i l'associació rítmica de les figures en grups de tres, d'enormes dimensions i empresonades en un nínxol fingit. Aquí no hi ha fredor, sinó calor, reflectint un gust popular propi d'una burgesia benestant, no tan culta com la que va freqüentar Van Eyck. Va exercir una enorme influència sobre els pintors posteriors.
En aquesta mateixa època van treballar dos pintors que van donar gran importància a la llum: Dierick Bouts, les figures allargades del qual estan dotades d'un fort caràcter escultòric i Petrus Christus, amb certa tendència a l'abstracció.
Darrer terç de segle
En l'últim terç del segle XV i principis del XVI van treballar una sèrie de pintors que van aprofundir en les característiques del nou estil. Alguns d'ells van ser merament conservadors de les tècniques anteriors a ells, com Hans Memling i Gerard David. Gerard David va ser el successor de Memling a Bruges i va ser un artista d'èxit. La seva obra representa l'auge de l'estil característic dels Països Baixos.
Però hi va haver altres de gran originalitat, que pretenien superar els límits de l'estil flamenc, entre ells, Hugo van der Goes, Geertgen tot Sint Jans i, el més notable d'ells, Hieronymus van Aeken, anomenat el Bosco. Encara que va tenir una vida acomodada, li obsessionaven la religió i el pecat. Per això, les seves taules s'omplen de figures fantàstiques i visions diabòliques, l'objectiu sembla ser moralitzar a base de àcides crítiques, però recorrent a nombrosos recursos pictòrics (el clarobscur, la perspectiva, els paisatges), que suavitzen el seu missatge fent-lo més poètic. És cèlebre per les seves obres fantàstiques i misterioses, de manera que cal considerar a part dels seus contemporanis. Té un estil inigualable i el seu simbolisme roman viu fins i tot en l'actualitat. El Bosco expressa les ansietats d'una època de convulsió social i política. De la seva abundant obra destaquen El Jardí de Les Delícies, gran tríptic que resumeix la història moral d'ésser humà de la creació a la condemnació, i El Carro de Fenc, un altre tríptic que critica l'egoisme i la falta de temprança davant dels plaers prohibits. Aquestes dues obres es troben al Museu del Prado, gràcies a que el rei Felip II era gran admirador de la seva obra i va formar una important col lecció de pintures de l'artista.
Difusió de l'estil flamenc per Europa
A la segona meitat del segle XV, la influència flamenca es va estendre per Europa. A França destaca el pintor de la cort, Jean Fouquet. Al voltant d'Avinyó varen treballar Enguerrand Charonton, Nicolau Froment, i el Mestre de Moulins. A Alemanya destaquen els noms de Konrad Witz, Martin Schongauer, Hans Holbein el Vell i Michael Wolgemut, mestre de Dürer. El principal autor d'estil lusità-flamenc va ser Nuno Gonçalves.
La pintura hispano-flamenca va tenir un enorme desenvolupament. A la Corona d'Aragó cal citar el valencià Lluís Dalmau (Verge dels consellers), encara que el més representatiu de l'escola catalana és Jaume Huguet. De l'escola valenciana poden esmentar-se a Jacomart i el seu deixeble Joan Rexach. A Balears va treballar Pere Nisart, de probable origen francès. Finalment, el més destacat representant de l'escola aragonesa és el cordovès Bartolomé Bermejo, amb el seu excepcional Santo Domingo de Silos.
A la Corona de Castella l'arribada de l'estil flamenc és posterior, considerant introductor del mateix a Jorge Inglés. El pintor de més renom potser és Fernando Gallego, i també es poden citar altres com Juan de Segòvia i Sancho de Zamora (autors del retaule de la capella de Don Álvaro de Luna a la catedral de Toledo), l'anomenat Mestre dels Reis Catòlics i Juan Sánchez de Castro.
Tornar
A Jan van Eyck se li atribueix la invenció de la pintura a l'oli. Jan treballava de pintor oficial del Duc de Borgonya, el que el va permetre de moure's en un ambient aristocràtic i refinat i esdevingué un pintor elitista. Per això els seus quadres són autèntiques joies, amb personatges molt solemnes, freds i impassibles. Les seves preocupacions més grans foren el realisme, el tractament de la llum i la perspectiva. Amb el seu germà, va realitzar una obra mestra de l'art flamenc: el Políptico del Corder Místic de la catedral de Sant Bavó a Gant (1432), basat en un passatge de l'Apocalipsis. Altres obres famoses de Van Eyck són quadres de devoció, especialment la Verge del Canceller Rolin i la del canonge Van der Paele, ambdues molt semblants i amb excel·lents retrats dels donants; i retrats admirables, como el del Matrimoni Arnolfini, una al·legoria amb un avençat tractament de la perspectiva i de la llum.
Comparteix mèrit como iniciador d'aquest estil el Mestre de Flémalle, amb gran riquesa de color i sentit escultòric de les formes, a més d'un indubtable simbolisme. S'ha identificat amb Robert Campin, malgrat que també he ha qui ha sostingut que és Roger van der Weyden en la seva fase juvenil. Destaca el Tríptic de Werle, taules en les que es representa Santa Bàrbara, el donant Enric Werle amb Sant Joan Baptista i els desposoris de la Verge, al Museu del Prado.
En el segon terç del segle XV treballen una sèrie de pintors que afirmen i assenten l'estil flamenc. El més destacat és Roger van der Weyden, considerat l'antítesi de Van Eyck per l'expressivitat i agitació dels seus quadres. No es va preocupar tant per la perspectiva o la minuciositat, sinó pel dinamisme i el dramatisme. La seva obra mestra
és El Devallament, en la qual crida l'atenció la seva aparença escultòrica, la seva emotivitat, la seva acurada composició a base de poderoses diagonals i l'associació rítmica de les figures en grups de tres, d'enormes dimensions i empresonades en un nínxol fingit. Aquí no hi ha fredor, sinó calor, reflectint un gust popular propi d'una burgesia benestant, no tan culta com la que va freqüentar Van Eyck. Va exercir una enorme influència sobre els pintors posteriors.
En aquesta mateixa època van treballar dos pintors que van donar gran importància a la llum: Dierick Bouts, les figures allargades del qual estan dotades d'un fort caràcter escultòric i Petrus Christus, amb certa tendència a l'abstracció.
Darrer terç de segle
En l'últim terç del segle XV i principis del XVI van treballar una sèrie de pintors que van aprofundir en les característiques del nou estil. Alguns d'ells van ser merament conservadors de les tècniques anteriors a ells, com Hans Memling i Gerard David. Gerard David va ser el successor de Memling a Bruges i va ser un artista d'èxit. La seva obra representa l'auge de l'estil característic dels Països Baixos.
Però hi va haver altres de gran originalitat, que pretenien superar els límits de l'estil flamenc, entre ells, Hugo van der Goes, Geertgen tot Sint Jans i, el més notable d'ells, Hieronymus van Aeken, anomenat el Bosco. Encara que va tenir una vida acomodada, li obsessionaven la religió i el pecat. Per això, les seves taules s'omplen de figures fantàstiques i visions diabòliques, l'objectiu sembla ser moralitzar a base de àcides crítiques, però recorrent a nombrosos recursos pictòrics (el clarobscur, la perspectiva, els paisatges), que suavitzen el seu missatge fent-lo més poètic. És cèlebre per les seves obres fantàstiques i misterioses, de manera que cal considerar a part dels seus contemporanis. Té un estil inigualable i el seu simbolisme roman viu fins i tot en l'actualitat. El Bosco expressa les ansietats d'una època de convulsió social i política. De la seva abundant obra destaquen El Jardí de Les Delícies, gran tríptic que resumeix la història moral d'ésser humà de la creació a la condemnació, i El Carro de Fenc, un altre tríptic que critica l'egoisme i la falta de temprança davant dels plaers prohibits. Aquestes dues obres es troben al Museu del Prado, gràcies a que el rei Felip II era gran admirador de la seva obra i va formar una important col lecció de pintures de l'artista.
Difusió de l'estil flamenc per Europa
A la segona meitat del segle XV, la influència flamenca es va estendre per Europa. A França destaca el pintor de la cort, Jean Fouquet. Al voltant d'Avinyó varen treballar Enguerrand Charonton, Nicolau Froment, i el Mestre de Moulins. A Alemanya destaquen els noms de Konrad Witz, Martin Schongauer, Hans Holbein el Vell i Michael Wolgemut, mestre de Dürer. El principal autor d'estil lusità-flamenc va ser Nuno Gonçalves.
La pintura hispano-flamenca va tenir un enorme desenvolupament. A la Corona d'Aragó cal citar el valencià Lluís Dalmau (Verge dels consellers), encara que el més representatiu de l'escola catalana és Jaume Huguet. De l'escola valenciana poden esmentar-se a Jacomart i el seu deixeble Joan Rexach. A Balears va treballar Pere Nisart, de probable origen francès. Finalment, el més destacat representant de l'escola aragonesa és el cordovès Bartolomé Bermejo, amb el seu excepcional Santo Domingo de Silos.
A la Corona de Castella l'arribada de l'estil flamenc és posterior, considerant introductor del mateix a Jorge Inglés. El pintor de més renom potser és Fernando Gallego, i també es poden citar altres com Juan de Segòvia i Sancho de Zamora (autors del retaule de la capella de Don Álvaro de Luna a la catedral de Toledo), l'anomenat Mestre dels Reis Catòlics i Juan Sánchez de Castro.
Tornar
Però hi va haver altres de gran originalitat, que pretenien superar els límits de l'estil flamenc, entre ells, Hugo van der Goes, Geertgen tot Sint Jans i, el més notable d'ells, Hieronymus van Aeken, anomenat el Bosco. Encara que va tenir una vida acomodada, li obsessionaven la religió i el pecat. Per això, les seves taules s'omplen de figures fantàstiques i visions diabòliques, l'objectiu sembla ser moralitzar a base de àcides crítiques, però recorrent a nombrosos recursos pictòrics (el clarobscur, la perspectiva, els paisatges), que suavitzen el seu missatge fent-lo més poètic. És cèlebre per les seves obres fantàstiques i misterioses, de manera que cal considerar a part dels seus contemporanis. Té un estil inigualable i el seu simbolisme roman viu fins i tot en l'actualitat. El Bosco expressa les ansietats d'una època de convulsió social i política. De la seva abundant obra destaquen El Jardí de Les Delícies, gran tríptic que resumeix la història moral d'ésser humà de la creació a la condemnació, i El Carro de Fenc, un altre tríptic que critica l'egoisme i la falta de temprança davant dels plaers prohibits. Aquestes dues obres es troben al Museu del Prado, gràcies a que el rei Felip II era gran admirador de la seva obra i va formar una important col lecció de pintures de l'artista.
A la segona meitat del segle XV, la influència flamenca es va estendre per Europa. A França destaca el pintor de la cort, Jean Fouquet. Al voltant d'Avinyó varen treballar Enguerrand Charonton, Nicolau Froment, i el Mestre de Moulins. A Alemanya destaquen els noms de Konrad Witz, Martin Schongauer, Hans Holbein el Vell i Michael Wolgemut, mestre de Dürer. El principal autor d'estil lusità-flamenc va ser Nuno Gonçalves.
La pintura hispano-flamenca va tenir un enorme desenvolupament. A la Corona d'Aragó cal citar el valencià Lluís Dalmau (Verge dels consellers), encara que el més representatiu de l'escola catalana és Jaume Huguet. De l'escola valenciana poden esmentar-se a Jacomart i el seu deixeble Joan Rexach. A Balears va treballar Pere Nisart, de probable origen francès. Finalment, el més destacat representant de l'escola aragonesa és el cordovès Bartolomé Bermejo, amb el seu excepcional Santo Domingo de Silos.
A la Corona de Castella l'arribada de l'estil flamenc és posterior, considerant introductor del mateix a Jorge Inglés. El pintor de més renom potser és Fernando Gallego, i també es poden citar altres com Juan de Segòvia i Sancho de Zamora (autors del retaule de la capella de Don Álvaro de Luna a la catedral de Toledo), l'anomenat Mestre dels Reis Catòlics i Juan Sánchez de Castro.
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
(Imatges: Wikipedia)