La pintura gòtica, una de les expressions de l'art gòtic, no va aparéixer fins prop de l'any 1200, 50 anys després de l'inici de l'arquitectura i l'escultura gòtiques. La transició del romànic al gòtic és molt imprecisa i no hi ha un tall clar, i es poden veure els inicis d'un estil que és més apagat, obscur i emotiu que en el període previ, a principis del segle XIII. L'impuls decisiu d'aquesta pintura realista cristiana es va produir en l'Itàlia septentrional de finals de segle; escampant-se per la resta d'Europa, el període gòtic es va estendre durant més de dos-cents anys.

Reconeixement del gòtic.

La característica més evident de la pintura gòtica és un naturalisme cada cop més gran, enfront de les simplificades i idealitzades representacions del romànic. Aquesta característica apareix per primera vegada a l'obra dels artistes italians de finales del segle XIII, i determina l'estil dominant a la pintura europea fins el final del segle XV. La pintura gòtica s'aproxima a la imitació de la naturalesa que serà l'ideal del renaixement, inclosa la representació de paisatges, que no obstant, segueix essent poc habitual.

Se separa dels convencionalismes i amaneraments bizantins i romànics, però no prèn com ideal de bellesa l'art grec ni romà antic. Pel mateix motiu, malgrat que aquesta pintura és un veritable renaixement, es distingeix de la pròpiament anomenada del Renaixement clàssic en que no xifra, com aquesta, la seva perfecció en la bellesa de les formes exteriors que, tot i no menystenir-les, resulten, a vegades, incorrectas a la pintura gòtica, sinó, sobretot, en l'expressió de l'idea religiosa i en donar a les figures un determinat regust místic i eminentment cristià. Malgrat tot, també cal destacar que és en aquest moment en el que comença la pintura profana, és a dir, la pintura en la que els temes ja no són sempre religiosos.

En el gòtic, en correspondència amb les noves tendències filosòfiques i religioses com la recuperació de la filosofia d'Aristòtil mitjançant l'averroïsme o l'humanismw de Sant Francesc d'Asís, es tendeix a aproximar la representació dels personatges religiosos com els sants, els àngels, la Verge Maria o Crist, en un pla més humà que diví, deixant que demostrin emocions i sentiments (plaer, dolor, tendresa, enuig), i es trenca l'hieratisme i formalisme romànic.

L'artista gòtic cerca la seva inspiració a la vida. Paral·lelament, la cultura burgesa demanda una nova elegància dins l'art. Hi ha més detalls descriptius, més frescor, color, lluminositat, que s'aconsegueixen amb tècniques més refinades.

A l'inici del període gòtic, l'art es produïa principalment amb finalitats religioses. Moltes pintures eren recursos didàctics que feien el cristianisme visible per a una població analfabeta; altres eren exposades com icones, per a intensificar la contemplació i les oracions.

Els primers mestres del gòtic conservàven la memòria de la tradició bizantina, però també crearen figures persuasives, amb prespectiva. Es vàren produir avenços lents en l'ús de la prespectiva i d'altres qüestions tècniques en pintura en allò que es refereix al tractament dels suports, que permeten una més gran difussió d'un art mobiliar, els pigments i els aglutinants.

La tècnica.

La pintura, és a dir, la representació d'imatges damunt una superfície, durant el període gòtic, es practicava amb quatre tècniques principals: pintura mural, miniatures, vitralls i pintura sobre taula.

La pintura mural.

La pintura mural o frescos es vàren seguir emprant com el principal mitjà per a la narració pictòrica a les parets de les esglésies al sud d'Europa, especialment a Itàlia, com una continuació de les tradicions cristiana i romànica anteriors. Fora d'Itàlia pràcticament no es va utilitzar. Itàlia, arrelada a la forma basilical de les esglésies, va conservar una extensió més gran als murs per a les pintures i mosaics que expliquessin històries religioses.

A la Toscana, les escoles de Siena i de Florència, amb el Giotto com el més gran dels pintors del Trecento, continuaren la tradició de la gran pintura mural, atès que l'arquitectura gòtic no va arribar a arrelar a Itàlia com a França. Aquesta pintura toscana del Trecento, essent plenament gòtic, anticipa ja el Renaixement. Els noms més destacats són Cimabue i Giotto.

Miniatures: els manuscrits il·luminats.

Els manuscrits il·luminats representaren la més completa documentació de la pintura gòtica, registrant a les seves miniatures l'existència d'una sèrie d'estils a llocs en els que no han sobreviscut altres obres monumentals. A la pintura dels còdexs, o miniatures, especialment a França, cercant la realitat i delicadesa en les figures, encara les faltava molt per ser models en dibuix i prespectiva.

Les miniatures consistien en petites composicions: pintures o dibuixos de figures emmarcades en les lletres inicials o en diversos compartiments com medallons, arabescos etc. S'anomenen miniatures perquè eren realitzades amb mini, òxid de ferro, barrejat amb colorants naturals.

En el període romànic i durant el primer gòtic els temes tenen caràcter sacre, la seva composició estava influenciada per criteris similars als que regien per als vitralls de les catedrals i esglésies del mateix període. En el segle XIV, es varen introduir temes profans i l'art de les miniatures es va trasllladar als tallers artesans de Paris, Borgonya i Flandes.

Els manuscrits il·lustrats varen tenir una àmplia difusió internacional, a través de les corts de la noblesa europea. Destacats miniaturistes foren Jean Pucelle, Jacquemart de Hesdin i els germans Limbourg. El més famós manuscrit gòtic és Les molt Riques Hores del Duc de Berry.

Tornar