SUMARI
Novetats
Noticies
Exposicions
Pròximes Fires
Monografies
Flash
Col·laboracions
Monografies
1. La pintura francesa del segle XIX.
El segle XIX va representar el gran segle de la pintura francesa. Els diversos moviments artístics apareixen a França i s'estenen per tota Europa; aquests moviments estaven vinculats a esdeveniments polítics i a concepcions filosòfiques específiques de cada moment històric.
1.1. Neoclassicisme
A cavall entre els segles XVIII i XIX, el neoclassicisme es va desenvolupar a França com a reacció contra els excessos rococós. Materialitza els ideals de la Il·lustració, cercant un retorn volgut a l'antiguitat clàssica. És un art que troba adobat el camp de la societat aristocràtica, però que assoleix el seu millor desenvolupament en la Revolució Francesa. Primer esdevé l'art del moviment revolucionari, i més tard de l'Imperi Napoleònic.
Així, els pintors reproduiren els principals esdeveniments de la revolució i varen exaltar els mites romans, amb els que s'identificaven els valors de la revolució. Influeix a la primera meitat del segle XIX, però la seva creativitat s'esgota amb la finalització de l'Imperi, el 1815.
L'artista més significatiu és Jacques-Louis David (1748-1825), paradigma de l'artista revolucionari que esdevé pintor oficial de l'època napoleònica. El 1784 va presentar l'obra "El jurament dels Horacis", que planteja un espai precís en el que els personatges es situen en un primer pla, i on predomina el dibuix per damunt del color. De totes les pintures de la dècada dels anys 1790, la més representativa és "La mort de Marat" (1793). Altres obres destacades d'aquest pintor són "El rapte de les Sabines" i "La coronació de Napoleó I a Notre Dame" (1805-7).
Antoine-Jean Gros (1771-1835), el deixeble més avantatjat de David, va seguir a Napoleó en les seves campanyes, i el va representar en els seus quadres com "Napoleó a Arcole" o "Napoleó visita els empestats de Jaffa" (1804), que és considerada la seva obra més reixida.
Dins aquesta línia va treballar també Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867), molts anys després que aquesta estètica hagués estat superada per altres corrents artístics posteriors. Malgrat tot, va ser molt influenciat per determinades tendències del romanticisme, com els nus i l'exotisme orientalitzant, tal com reflecteix a la pintura "La gran Odalisca".
1.2. Romanticisme
El Romanticisme com moviment estètic, va tenir el seu orígen a Alemanya, però és a la pintura, especialment a la francesa, on més s'aprecia aquesta nova sensibilitat.
Uns primers trets romàntics a la pintura francesa ja apareixen en alguns deixebles de David, com, Girodet (Anne-Louis Girodet de Roucy, 1767-1824) amb la seva pintura "El somni d'Endimió" (1792); i François Gérard (1770-1837), amb retrats a l'estil sentimental de la nova època: "Retrat de Madame Recamier" (1802).
El romanticisme pictòric francès apareix al voltant de 1815, l'any del Congrés de Viena, com a reacció al classicisme de l'època napoleònica; va esdevenir, en un primer moment, la pintura de la Restauració. Posteriorment, va adquirir trets liberals i revolucionaris; va estar present fins pràcticament 1848.
Alguns pintors romàntics francesos destacats foren els deixebles d'Ingres, Hippolyte Flandrin (1809-1864) i Théodore Chassériau (1819-1856), que evidencien la tensió entre el classicisme i el romanticisme,
Pierre Proudhon (1758-1823), Théodore Géricault (1791-1824), l'obra més coneguda del qual és "El rai de la Medusa". És considerat el pintor més important del romanticisme.
Eugène Delacroix (1798-1863), amb obres com "Les matances de Quios" i "La mort de Sardanàpal". Va ser autor de quadres revolucionaris i també de temes àrabs, influenciats pel seu viatge a Argèlia el 1832. També cal destacar Paul Delaroche
Es produeix en aquesta època tot un corrent orientalista, representada per Decamps (1803-60), Fromentin (1820-76) i Dehodencq (1822-82).
1.3. Realisme
La revolució francesa de 1848 marca el punt d'inflexió que propiciarà l'apogeu del realisme. Aquesta tendència, emparentada amb el positivisme filosòfic, abastà el seu màxim esplendor a Francia, des d'on es va difondre a tota Europa, i que predomina fins a, aproximadament, l'any 1874.
La pintura és, conjuntament amb la novel·la, la forma d'expressió artística més genuina del realisme. En front de la pintura oficial, representada per l'academicisme, els pintors realistes deixaren de banda els temes sobrenaturals i màgics, propis de tendències anteriors, i es centraren en temètica més quotidiana. El seu principal tema és la vida diària de les classes mitges i baixes, com una forma de crítica a la burgesia.
Inicialment es treballa en un paisatge realista per, posteriorment, aparèixer els pintors realistes més combatius des d'un punt de vista polític, como Gustave Courbet (1819-1877). Aquest, rebutjat al Saló de 1847, el 1855 va instal·lar un barracot a l'exposició universal de París sobre el “Realisme”. Les seves obres més conegudes són "Els picapedrers", "L'enterrament a Ornans" i "L'estudi de l'artista".
A partir de 1831, moment en el que comencen a aparèixer indicis de la nova estètica, comença a pintar Camille Corot (1796-1875), pintor de transició entre el paisatge clàssic i el realista, i antecessor de l'impresionisme, malgrat que mai va arribar a fragmentar la llum en els seus components cromàtics. Entre les seves obres, es pot esmentar "La Catedral de Chartres".
Un grup important d'artistes dins aquest moviment el constitueix l'Escola de Barbizon, anomenats així per haver-se instal·lat al poblet de Barbizon, prop Fontainebleau. El primer va ser Théodore Rousseau (1812-67). El 1846 arribaren Julen Dupré (1811-89) i Narcisso Virgilio Díaz de la Peña (1808-67); posteriorment se'ls va unir Charles-François Daubigny.
Hi ha una segona fase del realisme, la testimonial, el tema favorit de la qual és el poble i les seves misèries, reflexats en grans teles amb gran fredor i vigor. L'iniciador d'aquest corrent és Jean-François Millet (1814-75), l'obra més coneguda del qual és "L'Àngelus" (1857-59). En la mateixa tendència que Courbet s'hi emmarca l'obra d'Honoré Daumier (1808-79), amb un gran nombre de caricatures polítiques realitzades al llarg de trenta anys.
1.4. Impressionisme
El 1874 es va celebrar a França la primera exposició col·lectiva dels impresionistes; aquest moviment, que cercava un llenguatge nou basat en un naturalisme extrem, és considerat el moviment més important en la pintura de les darreres dècades del segle XIX.
Un precedent important dels impresionistes havia estat Camille Corot i l'Escola de Barbizon. Édouard Manet (1822-83) és considerat un precursor del moviment; el 1863 presenta, al "Saló dels Rebutjats", els que no havian estat admesos per exposar al Saló oficial de l'acadèmia, "Esmorzar damunt l'herba", que crea un gran escàndal. Va tornar a desvetllar comentaris el 1865, quan va presentar "Olimpia". Una altra obra famosa d'aquest autor és "Afusellament de Maximilià".
L'any decisiu del moviment va ser el 1869, quan Renoir (1841-1919) i Claude Monet (1840-1926) varen pintar junts a La Grenouillère del Bois de Boulogne. Es reunien en el Cafè Guerbois, a la Rue de Batignolles, prop del taller de Manet. Monet i Camille Pissarro varen fer coneixença a Londres de Durand-Ruel (1831-1922), que esdevingué el marxant "oficial" del grup. La seva primera exposició col·lectiva és del 1874, en la que es va exhibir "Impressió: sol naixent" de Monet que, per burlar-se'n va ser esmentada per un crític, i va donar nom al grup.
Edgar Degas s'aparta de les característiques comuns del grup, quan pinta interiors i escenes urbanes amb llum artificial. La seva obra més famosa és "Els bevedors d'absenta"; destaquen les seves sèries sobre ballarines, les curses de cavalls i els nus femenins en diverses fases de la tolilette.
De Paul Cézanne (1839-1906), que va treballar a Aix-en-Provence, són molt significatives les seves obres "Banyistes", "Arlequí" i "El noi de l'armilla vermella". Els artistes varen celebrar set exposicions més; Cézanne, Monet, Renoir i Sisley, amb el temps, varen deixar de participar-hi, i s'hi varen afegir nous noms: Cassatt, Gauguin, Redon, Seurat i Signac, ja post-impressionistes. L'influència de l'impressionisme es fa notar fins a començaments del segle XX.
1.5. Post-impressionisme
Amb aquest nom es coneix un grup heterogeni d'artistes que pinten entre 1886 i 1907, entre l'última exposició impresionista i el sorgiment del cubisme. Entre sí tenen poc a veure, doncs cadascú té la seva pròpia personalitat. El post-impressionisme era tant una extensió de l'impressionisme com un rebuig a les seves limitacions.
El punt d'inflexió està marcat per l'any 1886, any en el que l'holandès Van Gogh s'instal·la definitivament a França per aprendre i pintar, i coincideix com l'última exposició dels impressionistes.
Foren artistes post-impressionistes Paul Gauguin (1848-1903), amb obres com "Crist groc", o "Dones de Tahití", Henri Rousseau, Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), qui no mostra interès per pintar a l'aire lliure, sinó que segueix de prop la línia de Degas.
1.6. Puntillisme
Un corrent particular dins del postimpressionisme és el puntillisme o “divisionisme”, que apareix per primera vegada al Saló dels Independents de 1884, encapçalat pels pintors neo-impressionistes Georges Seurat (1859-1891) i Paul Signac (1863-1935), amb treballs com "Palau dels Papes d'Avignon", deixeble de l'anterior i teòric del moviment. Aquests artistes juxtaposaren punts de colors purs en lloc de pinzellades damunt la tela; aquests punts, vistos des de la distància, es fonen a la retina de l'espectador, creant nous colors.
1.7. Simbolisme
El simbolisme va ser un moviment literari i pictòric iniciat a França i Bèlgica a les dècades de 1880 i 1890. Alguns pintors simbolistes francesos foren Gustave Moreau (1826-1898), gran dibuixant i de gran virtuosisme tècnic. És un narrador de somnis i estranyes visions, la font d'inspiració principal dels seus trabajos és la mitologia, amb obres com "L'aparició", "El rapte d'Europa", "Orfeo", "Edip i l'esfinx", "Salomé", o "Gal·latea".
Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) és el més idealiste del grup. Utilitza tintes planes, subordinades a un bon dibuix. Entre les seves obres destaquen "El pobre pescador", "Bosc sagrat", o "Muses inspiradores".
Odilon Redon (1840-1916) conreà un estil de colors purs i una temàtica fantasiosa, cercant una síntesi entre el somni i la vida. És el més pur dels simbolistes. Representa allò que és màgic, visionari i fabulós; entre les seves obres destaquen "El somni", "L'Esfinx", "El naixement de Venus", "Les flors del mal" i "Dona i flors".
1.8. Escola de Pont-Aven
Des de 1873 la vila de Pont-Aven va ser freqüentada pels alumnes de l'Escola de Belles Arts de París. Allà va anar Gauguin el 1886, i el 1888 s'hi va instal·lar un grup de pintors disposats a seguir els seus ensenyaments al marge de l'Acadèmia. Participaren a l'exposició del Cafè Volpini el 1889. Aquest mateix any, Gauguin va marxar cap a Tahití i el grup es va disoldre. Les seves obres es caracteritzen per l'ús lliure del color, aplicat en grans taques i amb tintes planes. Són una síntesi entre l'estil impressionista i el simbolista. Entre els pintors més destacats de Pont-Aven cal destacar Emile Bernard, "Bretons ballant a la praderia", Charles Laval, "Autoretrat", Jacob Isaac Meyer Haan, "Bretones teixint cànem", Paul Serusier, "La serventa bretona", Claude-Emile Schuffenecker, "Els penya-segats de Concarneau".
1.9. Els Nabi
El crític d'art Robert Fry fou el primer en utilitzar el terme "post-modernisme" per referir-se al grup Les Nabis, que en realitat són la segona generació simbolista. Els nabis són seguidors de les idees estètiques de l'escola de Pont-Aven. Intentaren que l'impressionisme s'acostés al simbolisme.
La seva concepció estètica és fonamentalment decorativa. Utilitzen colors plans, amb un gran sentit estètic. Projectaren vitralls i empraren litografies i gravats; decoraren teatres, portades de llibres i revistes, traballant per encàrrec. En aquesta tendència s'hi emmarquen pintors com Pierre Bonnard, "Retrat de Nathanson i la senyora Bonnard" i Edouard Vuillard, "Autoretrat".
Tornar
Hi ha una segona fase del realisme, la testimonial, el tema favorit de la qual és el poble i les seves misèries, reflexats en grans teles amb gran fredor i vigor. L'iniciador d'aquest corrent és Jean-François Millet (1814-75), l'obra més coneguda del qual és "L'Àngelus" (1857-59). En la mateixa tendència que Courbet s'hi emmarca l'obra d'Honoré Daumier (1808-79), amb un gran nombre de caricatures polítiques realitzades al llarg de trenta anys.
1.4. Impressionisme
El 1874 es va celebrar a França la primera exposició col·lectiva dels impresionistes; aquest moviment, que cercava un llenguatge nou basat en un naturalisme extrem, és considerat el moviment més important en la pintura de les darreres dècades del segle XIX.
Un precedent important dels impresionistes havia estat Camille Corot i l'Escola de Barbizon. Édouard Manet (1822-83) és considerat un precursor del moviment; el 1863 presenta, al "Saló dels Rebutjats", els que no havian estat admesos per exposar al Saló oficial de l'acadèmia, "Esmorzar damunt l'herba", que crea un gran escàndal. Va tornar a desvetllar comentaris el 1865, quan va presentar "Olimpia". Una altra obra famosa d'aquest autor és "Afusellament de Maximilià".
L'any decisiu del moviment va ser el 1869, quan Renoir (1841-1919) i Claude Monet (1840-1926) varen pintar junts a La Grenouillère del Bois de Boulogne. Es reunien en el Cafè Guerbois, a la Rue de Batignolles, prop del taller de Manet. Monet i Camille Pissarro varen fer coneixença a Londres de Durand-Ruel (1831-1922), que esdevingué el marxant "oficial" del grup. La seva primera exposició col·lectiva és del 1874, en la que es va exhibir "Impressió: sol naixent" de Monet que, per burlar-se'n va ser esmentada per un crític, i va donar nom al grup. Edgar Degas s'aparta de les característiques comuns del grup, quan pinta interiors i escenes urbanes amb llum artificial. La seva obra més famosa és "Els bevedors d'absenta"; destaquen les seves sèries sobre ballarines, les curses de cavalls i els nus femenins en diverses fases de la tolilette. De Paul Cézanne (1839-1906), que va treballar a Aix-en-Provence, són molt significatives les seves obres "Banyistes", "Arlequí" i "El noi de l'armilla vermella". Els artistes varen celebrar set exposicions més; Cézanne, Monet, Renoir i Sisley, amb el temps, varen deixar de participar-hi, i s'hi varen afegir nous noms: Cassatt, Gauguin, Redon, Seurat i Signac, ja post-impressionistes. L'influència de l'impressionisme es fa notar fins a començaments del segle XX. 1.5. Post-impressionisme Amb aquest nom es coneix un grup heterogeni d'artistes que pinten entre 1886 i 1907, entre l'última exposició impresionista i el sorgiment del cubisme. Entre sí tenen poc a veure, doncs cadascú té la seva pròpia personalitat. El post-impressionisme era tant una extensió de l'impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. El punt d'inflexió està marcat per l'any 1886, any en el que l'holandès Van Gogh s'instal·la definitivament a França per aprendre i pintar, i coincideix com l'última exposició dels impressionistes. Foren artistes post-impressionistes Paul Gauguin (1848-1903), amb obres com "Crist groc", o "Dones de Tahití", Henri Rousseau, Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), qui no mostra interès per pintar a l'aire lliure, sinó que segueix de prop la línia de Degas. 1.6. Puntillisme Un corrent particular dins del postimpressionisme és el puntillisme o “divisionisme”, que apareix per primera vegada al Saló dels Independents de 1884, encapçalat pels pintors neo-impressionistes Georges Seurat (1859-1891) i Paul Signac (1863-1935), amb treballs com "Palau dels Papes d'Avignon", deixeble de l'anterior i teòric del moviment. Aquests artistes juxtaposaren punts de colors purs en lloc de pinzellades damunt la tela; aquests punts, vistos des de la distància, es fonen a la retina de l'espectador, creant nous colors. 1.7. Simbolisme El simbolisme va ser un moviment literari i pictòric iniciat a França i Bèlgica a les dècades de 1880 i 1890. Alguns pintors simbolistes francesos foren Gustave Moreau (1826-1898), gran dibuixant i de gran virtuosisme tècnic. És un narrador de somnis i estranyes visions, la font d'inspiració principal dels seus trabajos és la mitologia, amb obres com "L'aparició", "El rapte d'Europa", "Orfeo", "Edip i l'esfinx", "Salomé", o "Gal·latea".
Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) és el més idealiste del grup. Utilitza tintes planes, subordinades a un bon dibuix. Entre les seves obres destaquen "El pobre pescador", "Bosc sagrat", o "Muses inspiradores".
Odilon Redon (1840-1916) conreà un estil de colors purs i una temàtica fantasiosa, cercant una síntesi entre el somni i la vida. És el més pur dels simbolistes. Representa allò que és màgic, visionari i fabulós; entre les seves obres destaquen "El somni", "L'Esfinx", "El naixement de Venus", "Les flors del mal" i "Dona i flors". 1.8. Escola de Pont-Aven Des de 1873 la vila de Pont-Aven va ser freqüentada pels alumnes de l'Escola de Belles Arts de París. Allà va anar Gauguin el 1886, i el 1888 s'hi va instal·lar un grup de pintors disposats a seguir els seus ensenyaments al marge de l'Acadèmia. Participaren a l'exposició del Cafè Volpini el 1889. Aquest mateix any, Gauguin va marxar cap a Tahití i el grup es va disoldre. Les seves obres es caracteritzen per l'ús lliure del color, aplicat en grans taques i amb tintes planes. Són una síntesi entre l'estil impressionista i el simbolista. Entre els pintors més destacats de Pont-Aven cal destacar Emile Bernard, "Bretons ballant a la praderia", Charles Laval, "Autoretrat", Jacob Isaac Meyer Haan, "Bretones teixint cànem", Paul Serusier, "La serventa bretona", Claude-Emile Schuffenecker, "Els penya-segats de Concarneau". 1.9. Els Nabi El crític d'art Robert Fry fou el primer en utilitzar el terme "post-modernisme" per referir-se al grup Les Nabis, que en realitat són la segona generació simbolista. Els nabis són seguidors de les idees estètiques de l'escola de Pont-Aven. Intentaren que l'impressionisme s'acostés al simbolisme. La seva concepció estètica és fonamentalment decorativa. Utilitzen colors plans, amb un gran sentit estètic. Projectaren vitralls i empraren litografies i gravats; decoraren teatres, portades de llibres i revistes, traballant per encàrrec. En aquesta tendència s'hi emmarquen pintors com Pierre Bonnard, "Retrat de Nathanson i la senyora Bonnard" i Edouard Vuillard, "Autoretrat".
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
Ampliar
(Imatges: Wikipèdia)