En les arts plàstiques, el moviment europeu anomenat «Neoclassicisme» va començar després de l'any 1765, com una reacció als estils Barroc i Rococó. Aquests estils es percebien com esgotats i la solució passava bé per crear un estil completament nou, bé per recrear l'estil d'una època que, per considerar-la més propera a l'ideal, es reputava com «clàssica». Amb l'arribada de la Revolució Francesa (1789), el Neoclassicisme es va adoptar com l'estil propi de la burgesia enfront del rococó aristocràtic, la resposta estètica pròpia de la revolució.

El context

El Neoclassicisme també era expressió del pensament de la Il.lustració; Diderot dirigia durs atacs a Boucher, representant del rococó. Per a l'enciclopedista, s'havia de preferir en art l'estil serè de l'art antic. Entorn de l'any 1760, Diderot afirmava que la funció de l'art era educar i fer que la virtut semblés atractiva, «el vici odiós i el ridícul estrepitós». Les obres per tant havien de tenir una intenció didàctica i moralitzant, la qual cosa ve exemplificada en les obres de Jean-Baptiste Greuze (1725-1805), encara emmarcades estilísticament al rococó.

Es volia tornar al que es percebia com a «puresa»de les arts de l'Antiga Roma, la més vaga percepció («ideal») de les arts gregues i, en menor mesura, al classicisme renaixentista. Una circumstància que va contribuir al naixement del Neoclassicisme és que l'Antiguitat grecoromana, simplement, es va posar de moda. Això es va deure en gran mesura als descobriments arqueològics de l'època a Herculà (1738) i a Pompeia (1748).

Es van difondre obres arqueològiques i altres que reproduïen imatges de les ruïnes clàssiques. Decisiva va ser l'obra de Winckelmann (Història de l'Art de l'Antiguitat), però hi va haver altres com els escrits de l'arqueòleg comte de Caylus, The Antiquities of Athens (Les antiguitats d'Atenes) (1762) dels britànics Stuart i Nicholas Revett, Ruines des plus Beaux monuments de Grèce (Ruïnes dels més bells monuments de Grècia) (1758) del francès Julien-David LeRoy, i els gravats amb les Vistes de Roma, realitzats per l'italià Giovanni Battista Piranesi entre 1748 i 1775.

Lessing va publicar el seu assaig estètic Laocoont; gràcies al debat entre Lessing i Winckelmann a propòsit de l'estatuària helenística, els artistes van aprendre que els grans sofriments s'expressen mitjançant moviments continguts i no amb gesticulacions desagradables.

Els europeus del segle XVIII veien en aquella Antiguitat clàssica una època d'esplendor, de virtuts ètiques que, si s'introduïen en la societat de l'època, podria ajudar a regenerar-la. Per Winckelmann l'ideal estava més aviat en la Grècia del segle V a. C. mentre que la França de l'època revolucionària es fixava més en l'Antiga Roma: la Roma republicana durant el període revolucionari, i després l'Imperi dels Cèsars durant el període napoleònic.

Aquesta època es va intentar reviure en diversos aspectes, inclòs l'art i la pintura. Cada moviment artístic «neo»-classicista selecciona alguns models entre tots els clàssics possibles que estan a la seva disposició, i n'ignoren d'altres.

El problema que es van trobar els pintors va ser que la pintura de l'Antiga Grècia, a diferència del que passava amb l'arquitectura o l'escultura, estava perduda irremissiblement, així que els pintors neoclàssics la varen reviure imaginàriament, en part a través de frisos en baix relleu encara que era difícil superar la seva manca de color, mosaics i pintura sobre ceràmica i en part a través dels exemples de pintura i decoració de l'Alt Renaixement de la generació de Rafael, frescos a la Domus Aurea de Neró, Pompeia i Herculà i a través d'una renovada admiració per Nicolas Poussin. Gran part de la pintura "neoclàssica" no és més que classicista en el seu tema.

Winckelmann, juntament amb el seu compatriota Anton Rafael Mengs van fixar les bases del Neoclassicisme pictòric, buscant recuperar el «bon ideal», la «noble simplicitat» del passat i la seva «serena grandesa". El crític Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy va acabar d'establir les bases del nou estil a França. Finalment, no es pot deixar de banda la influència de les Acadèmies, que es van establir al llarg de tot el segle XVIII defensant sempre idees classicistes i que van veure confirmats els seus postulats estètics en els descobriments arqueològics.

Tècniques emprades

Predomina el dibuix, la forma, sobre el color. Això dóna com a resultat una estètica distant de l'espectador, reforçat per la llum clara i freda que banyava les escenes, ja que si s'adoptessin tons daurats s'introduiria en l'obra una sensualitat que es rebutjava en l'estètica neoclàssica.

De vegades es feia servir el clarobscur, amb una il·luminació intensa dels personatges que interpretaven l'escena en el centre del quadre, deixant en les tenebres la resta del quadre. Al destacar el dibuix sobre el color, aquest últim era mer acoloriment, que informava sobre el contingut del quadre, modelant els objectes representats, sense tenir valor estètic per si mateix. En contrast amb les pintures barroques i rococó, les neoclàssiques no tenen colors pastís i de fusió, en lloc d'això, usen colors àcids. La superfície del quadre apareixia llisa, amb una factura impecable en la qual difícilment s'apreciaven les pinzellades de l'autor, la qual cosa contribuïa a establir la distància entre el pintor i el tema i d'aquest amb l'espectador.

Es va conrear sobretot el quadre d'història, reproduint els principals fets de la Revolució francesa i exaltant els mites grecs i romans, als quals es va identificar amb els valors de la Revolució. Els temes representats sempre eren seriosos i erudits, amb intenció moralitzant: al·legories i històries que transmetien valors exemplars com el sacrifici de l'heroi o el patriotisme. Sota Napoleó Bonaparte, es va arribar a una clara intenció propagandista.

Les fonts que inspiraven les obres eren Homer, la història de Roma Antiga, especialment Titus Livi, i els poemes de Petrarca. En molts casos, les escenes no representaven el moment àlgid de la història, sinó el moment anterior o posterior.

Tornar